dilluns, 7 de desembre de 2009

No hagués dit mai que em podia enamorar tan intensament d'un gos.











Va arribar a casa l'últim dia d'un octubre glaçat, arronsadeta dins la butxaca interior de la caçadora de pell de la meva mare. Era un esquitx pelut, negra com un carbó i arrissada com un xai; els ulls grossos i rodons, de mirada eixerida. Acceptar-la no va ser un impuls sinó una decisió molt meditada: m'ho havia hagut de rumiar molt. Tant que, abans de dir que si, vaig negar-la tres cops, com Sant Pere a Jesucrist.

El primer cop que em va veure, per un instant, va quedar tota parada. Després, decidida, se'm va acostar i, incorporant-se sobre les potes del darrera, em va tocar el genoll com dient-me "m'agrades; t'adopto". Aquella primera nit va ser impossible separar-la de la meva mare. Es va quedar adormida donant-li la poteta. Tenia fred i por.

Amb la seva arribada vaig deixar de maleir el so del despertador. Des d'aquell primer dia quan el sent, cada matí sens falta, s'arrenca a córrer com una exhalació i es posa a fer guàrdia davant la meva cambra esperant que li obri la porta i li faci festes. Amb els seus salts i els seus petons és impossible llevar-se de mala lluna. Un cop ens hem dit bon dia, corre cap a la cuina i allà m'espera pacientment, asseguda sobre el seu coixí amb una joguina a la boca, que em dutxi, m'arregli i vagi a preparar l'esmorzar... un àpat que en el seu cas no és gaire ortodox... de petita mostrava estranyes inclinacions vegetarianes - li agradava la fruita, sobretot la poma i el meló, i la crema de carbassó, els cigrons i el recuit de Rocacorba - , si bé les va arraconar després de tastar per primer cop la vedella amb bolets.

Els primers quinze dies vam tenir algun disgust - es va menjar senceres les tapes del meu llibre preferit de l'Agatha Christie i va intentar la mateixa operació, amb èxit relatiu, amb una espardenya i amb la pota d'una cadira del menjador -. Va caldre molta paciència, fermesa i dolçor però amb un parell de setmanes va aprendre a distingir què podia rosegar i què no.
Bé, reconec que a banda de paciència també van ser necessàries algunes classes de la Míriam, una ensinistradora professional amb qui va aprendre a seure dignament, com un gossa ben educada; a ajaure's amb elegància; a venir quan li ho ordeno ( i a ella li ve de gust...); a donar la pota i a "xocar-la" com fan les estrelles de l' NBA després d'un triple.

Amb la mateixa rapidesa amb què havia deixat de menjar llibres va aprendre també a fer pipí i caca en una safata espressa, amb tovalloles absorvents i desodorants recobertes de paper de diari (alerta!, no pas qualsevol: té predilecció per El Periódico i subsidiàriament per La Vanguardia).

És cert que algun cop pixa fora de test, però els humans també ho fem... i en el seu cas el problema és fàcil d'evitar amb una bona política preventiva: no sortim de casa si no anem convenientment proveïdes dels corresponents mocadors de paper i bossetes de plàstic.

Tot i així algun cop hem hagut de passar vergonya. Recordo per exemple un cop a pocs metres de casa. La vorera era plena de tifes d'un gos de grans dimensions (l'animal té el costum de venir-se a cagar, amb perdó, davant la porta de casa; i els seus amos tenen el costum de no adonar-se'n). Una noia amb sabates de taló va trepitjar una de les cagarades, va relliscar i va estar a punt de caure. Es va mirar la tifa, després es va mirar la meva gossa innocent i després a mi, amb cara de pomes agres. Sense tenir-ne cap culpa em vaig sentir impotent i avergonyida.

No és pas aquest l'únic cop que hem patit un escarni públic. Una tarda de primavera de l'any 2009, anant amb ella, vaig ser per primer cop a la vida expulsada d'un lloc públic. Va ser al camp de futbol del meu poble un dia que hi havia partit infantil, i me'n sento especialment orgullosa.

Havia entrat al camp amb la gossa, tenint cura de que no molestés cap de les persones assegudes a les grades. Per no fer nosa, vaig donar tota la volta a l'exterior del terreny de joc per anar-me a situar dalt de tot de la muntanya; no en la zona on també hi ha bancs sinó en el sector oposat a la graderia, un lloc on no s'hi posa ningú perquè no hi ha bancs ni cadires per seure. No hi havia cap persona a molts metres de distància. Em vaig assegurar de no situar-me prop de ningú a qui poguéssim molestar. Per descomptat, la gossa havia sortit de casa prèviament pixada i cagada.

No ens hi vam poder estar ni un minut. Es va aturar el partit i un responsable - molt educat, les coses com siguin... i visiblement incòmode pel paperot que li obligaven a fer, gairebé demanant-me disculpes - va recórrer les desenes i desenes de metres que em separaven del públic per venir-me a expulsar. No es va reprendre el joc fins que jo no vaig ser fora. Un gosset assegut dalt de tot d'un pujol, mirant-se un partit de futbol a distància, va ser suficient per aturar el joc.

Mentre tornàvem a casa, les dues indignades i avergonyides, meditant sobre la desobediència civil contra les lleis estúpides, em va venir al cap l'anècdota protagonitzada per una multimilionària nord-americana a principis dels anys 30 del segle passat en un restaurant finolis de Nova York. El maître va convidar-la a abandonar el local perquè duia una indumentària inadequada: portava pantalons. La senyora, amb elegància i aplom, es va aixecar, va dir "no s'amoïni", es va treure els pantalons, es va tornar a asseure, es va tapar les cuixes amb el tovalló i amb un somriure càndid va preguntar al cambrer "així li va millor?".

Les dones hem tingut més sort que els gossos. Si més no a nosaltres ara ens deixen portar pantalons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada